Escoltava la segona improvisació, amb les campanetes, els repics, les boles metàl·liques rebotant a l’atzar, amb el guitarreig del piano. Vaig pensar en el valor i la musculatura de conversar amb Schubert i Rakhmàninov. Em va venir al cap un fragment de Houellebecq que havia llegit feia pocs dies, que ara transcric amb el llibre a davant: “L’estudi personal dels mestres antics és en el fons l’únic exercici que val la pena, i encara se’n pot prescindir. Si seguim Schopenhauer, la millor reforma possible de les escoles d’art consistiria simplement a tancar-les”. Que bé que toques, paio, vaig pensar, també. No és que amansis la fera de la música, sinó que més aviat t’hi has fet amic. No n’ets l’intèrpret (que és una paraula molt lletja), no n’ets l’intèrpret sinó l’acompanyant, com la llera pel riu.

Toni Sala, escriptor.